dimecres, 15 de febrer de 2017

ABANS LA MEDICINA QUE LA PEDAGOGÍA


Si escric aquest article, és perquè crec en la necessitat de fer-ho i també com a cauterització d’una ferida que encara és oberta, potser així per escrit em serà més fàcil e íntim malgrat sigui públic. A l’edat de tres anys del meu fill, quan els nens comencen a demanar “pipí” el meu fill s’orinava, no va passar massa temps que la mestra em va trucar i em va dir que havíem de parlar:-el teu fill és immadur perquè s’ho fa a sobre- a mi aquella frase em va fer riure secretament perquè no podia entendre que un nen de tres anys fos immadur, em van aconsellar  anar a un programa d’especialistes que ens ajudarien en els hàbits i la higiene. El cas es que em vaig passar dos anys apuntant les hores en les que el nen feia “ pipi” per acompanyar-lo al  serveis i explicar-li que havia de demanar “pipi”, el nen tot i que va millorar en aquest aspecte se li escapava a la nit. D’altra banda es queixava de mal de panxa i vomitava sovint, el vaig portar al metge i em van dir que potser era intolerant a la lactosa que li dones llet de soja, però el nen vomitava, vomitava quan anàvem de viatge, al ingerir certs aliments.
El vaig apuntar al menjador i en dos mesos em van dir que el menjador no era el lloc en el que el nen havia d’aprendre hàbits alimentaris, així és que cap a casa i tot veient que certes coses les vomitava no insistíem fins al punt que el seu menjar era molt específic. Després vingué l’esgotament i la mandra, a les sis de la tarda s’adormia i s’adormia a classe i plorava de cansament fins el punt que amb nou anys el cansava fer un kilòmetre. El seu esgotament físic era tan gran que no tenia esma de fer els deures, i als set ja començaren aquells mals de cap horrorosos que es llençava a terra tot prement el front. Com que, als vuit anys no feia els deures, em van aconsellar un programa per ensenyar-li responsabilitats, aquest el vam repetir dos anys mes el seu pare i jo amb psicòlegs per explicar-li que els deures eren la seva responsabilitat. Cada mal de cap jo el portava al metge, cada vòmit provenia segur d’un virus em deien, mentrestant el nen no creixia estava atrapat en un moment del temps i hi vaig tornar a anar :-el meu fill no creix- i em responien tu també ets petiteta ja ho farà...- i no ho feia. Finalment amb una radiografia del canell descobreixen que els seus óssos son de sis anys, i a ell se li exigia un rendiment d’onze, que són els que té.
Finalment la causa de totes les nostres infinites batalles era un tumor cerebral allotjat a la hipòfisi, per tant no tenia hormona de l’energia, res controlava la hormona pituïtària (la del pipi), el mal de cap no era cap excusa perquè el tumor creixia i li oprimia el nervi òptic, i vomitava no per cap bacteri sinó com a conseqüència del tumor. La sort és que ho hem trobat a temps, però el meu fill és un malalt que té PANHIPOPITUATIRISME.
El tumor havia de ser extirpat per la perillositat de deixar-lo cec, i així ho vam fer el passat 27 d’octubre. Érem a la sala d’espera de la UCI de Sant Joan de Déu: tres parelles, pares de nens i nenes que havien estat operats com el nostre del mateix. M es va posar a plorar tot mussitant:- a mi me decian que vomitava para llamar mi atención y yo lo castigaba, lo castigaba con ocho años mi pequeño.- aquí ja no vaig poder més, i li vaig dir:-tu confiaves en aquells que se suposa que saven, ningú podia imaginar-se això, però ara sé que els nens no sempre fan teatre, que no sempre volen la nostra atenció, que de vegades és el seu cos el que ens avisa,  si estem aquí és perquè mai vam abandonar perquè per més que et diguessin creiem en la seva paraula i amb la honestedat que els hem ensenyat.-
Ara no puc parar de pensar en que potser li hem donat tota la importància a la pedagogia i molt poca a la medicina, i la segona hauria de ser la primera després si no hi ha res pedagogia si cal. No hi ha nens mandrosos, ni depressius, ni immadurs, només hi ha nens i nenes amb problemes mèdics.
Amb aquest article no pretenc alarmar a ningú, si haguéssim unit els símptomes potser ho hagueren trobat abans, però no patiu si te un mal de cap, o vomita, o esta cansat perquè ala millor no hi té res a veure, el que ens passa a nosaltres no acostuma a passar a molta gent.


divendres, 22 d’abril de 2016

“Decidir saltar no és saltar, tot canvi comporta una acció”


D’ençà que vas començar a caminar que has perdut la noció de tanta i tanta llunyania de les persones, dels llocs, que solien recordar-te a tu. Els espais que afloren amb els més bells records que hagi pogut construir la teva ment. El silenci amb el que combregues, aquell tan profund de somni de mitja nit, et coarta els intents de tornar a assolir un grau òptim de conversa. Ho saps, dins teu has caigut i la soledat cega i obscura no et deixa veure qui t’atansa la mà amb claredat, i descobreixes un bon dia que has deixat de ser tu, de vestir-te com ho feies, de riure com solies, de quedar amb la gent que t’ha palesat durant tants anys la importància de la teva presència en les seves vides. Ara és el moment que ha d’acompanyar la decisió, trobar la sortida no vol dir sortir. Si has arribat fins aquí, has de poder veure la llum. Recorre els teus espais, i els teus camins que ben segur estan plens de llorer tot aplaudint les teves batalles. Ningú t’ha de recordar el teu talent. Talent? si, el conjunt d’habilitats que et fan única, i la llum que fa que les teves paraules siguin indispensables per alguna gent abans d’anar a dormir, ja el saps el teu talent, només has de mirar al pou de l’ànima perquè és aquella lluentor encegadora que et destorba quan esgotada no vols ni obrir els ulls. Recorda’t en aquell instant  on tenies els flashos desorbitats d’una premsa extasiada. La teva millor versió, recupera aquella història que fa que tothom emmudeixi al teu voltant quan l’expliques.
Fes-te un favor, escull a qui vols creure, que acostuma a ser qui sempre et diu la veritat costi el que costi, veuràs qui t’atansa la ma quan la febre de l’orgull et posseeix. Aquella persona que et fa riure entre llàgrimes i que t’escolta i no deixa de tendir-te la ma, perquè recorda, tu també has estirat quan ella ha caigut al pou.
Accepta el rebuig, la perfecció és una carrega massa feixuga per una sola vida, t’ho mereixes, alliberar-te de pressions absurdes que t’obstaculitzen la visió i el camí, ser tu, vol dir elevar-te per sobre de situacions que no et mereixen una pèrdua de temps, tens mil horitzons per explorar i mil abismes d’or per albirar amb la calma que et suposa ser tu. Fes un balanç i segurament descobriràs que les coses positives pesen més que les negatives, a l’inrevés, ja ho saps, has de prendre una decisió i descobrir allò que equilibri la balança.
Sigues en definitiva, la fluïdesa de l’aigua, la llibertat de l’aire, la passió de l’aprenent, la pedra de la terra i el sediment, i el cel dels teus somnis.


Sandra D.Roig